VENT
FUSTA
Els instruments de vent del grup de la fusta formen un
conjunt més heterogeni que els del grup del metall. Avui dia, però, les flautes
travesseres es fabriquen en metalls i el saxòfon, que cal incloure en les
fustes per les seves característiques, sempre s'ha fabricat, des de la seva
invenció, amb metall. Fins i tot existeixen instruments fabricats amb elements
plàstics (flautes, clarinets, oboès, …)
El grup inclou les flautes (travesseres i de bisell),
els instruments de llengüeta simple i els de llengüeta doble. L'aire produeix
el so en ser tallat pel bisell o per la vibració de les llengüetes, no per la
vibració dels llavis de l'instrumentista com en el cas dels metalls.
Tots ells poden produir tota l'escala musical, gràcies a
perforacions que tenen al llarg del tub sonor (que pot ser cilíndric o cònic),
que es tapen o bé amb els dits o bé mitjançant claus.
LA FLAUTA TRAVESSERA
En un principi, en un simple tub de fusta cilíndric
proveït de forats que es tapaven amb els dits i que es toca bufant directament
contra l'embocadura. Actualment es fabriquen en metall i han incorporat tot un
complex sistema de claus.
Se sol utilitzar la plata esterlina, o níquel amb color
de plata, que resulta més barat. S'experimenta amb platí, auromite (or i plata)
i titani. La juntura del cap està tancada amb suro.
L’embocadura està formada per un forat en sí mateixa, s’anomena bisell sense
conducte.
Existeixen, també, el flautí, que sona una octava més
agut, i la flauta contralt (en Sol), més gran, anomenada també flauta baixa.
EL CLARINET
El clarinet, sembla ser que fou inventat a principis del
s. XVIII.
El clarinet té un tub bàsicament cilíndric, que només
s'eixampla en el seu tram final per formar la campana.
El material principalment utilitzat per a la seva
construcció és la fusta de banús. Tanmateix, en els últims anys ha començat a
utilitzar-se la resina o plàstic com a nous materials.
L’embocadura és una llengüeta simple de canya lligada
amb una brida.
N'existeixen, a part de l'esmentat, nombrosos models: El
"requinto", clarinet petit i agut; el "corno di bassetto",
que és una mica més gran; i clarinets contralt, baix i contrabaix.
El so del clarinet més utilitzat, en si bemoll, és dels
més aguts.
EL SAXÒFON
La seva invenció al constructor belga Adolphe Sax, en
ple s. XIX.
Té una embocadura en forma de bec amb llengüeta simple
de canya, com la del clarinet.
La forma característica doblegada obeeix a la llargària
del tub.
La major part de l'instrument sol estar feta de metall,
normalment de llautó, però també se n'ha fet de molts altres metalls. I
l'embocadura és d'ebonita(s’obté de vulcanitzar caucho pur). De totes maneres
s'ha fet moltes variants, posant el bec o tot l'instrument de goma o altres
materials.
Els models més estesos actualment són el saxo alt en Mib
i el saxo tenor en Sib, però existeixen també saxos sopraninos i sopranos (més
petits) i baríton, baix i contrabaix (més grans).
L’OBOÈ
L'oboè es desenvolupà al llarg del s. XVII a partir de
la xeremia.
L'oboè té una embocadura de llengüeta doble, feta amb
dues làmines de canya molt fines que es lliguen entre elles amb un cordill i
s'ajusten a un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
El tub sonor de l'oboè és cònic, cosa que li dóna un so
més avellutat que el del clarinet.
Existeixen models més grans, que tenen la campana en
forma de bulb: l'oboè d'amor (mezzosoprano, en La), el corn anglès (tenor o
contralt, en Fa), i l'oboè baríton, una octava més greu que el soprano.
La llengüeta i el tub són de metall.
Té un so fort. El seu so ha estat descrit com nasal,
penetrant, aspre, ronc i avellutat.
EL FAGOT
Desenvolupat, com l'oboè modern, al llarg del s. XVII,
el fagot té un precedent que, anomenat baixó.
L'embocadura és de llengüeta doble.
La llargada del tub doblegat té forma, bàsicament,
cònica i és de fusta.
Existeix, també, el contrafagot, que sona una octava més
baixa.
Donat el seu so peculiar, resulta molt adient per a
certes fusions tímbriques i funcions solistes de caire còmic o dramàtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada